subscribe
Professor de tecnologies i màrqueting
China, economia, Export, Marketing, Xina

15 preguntes sobre economia xinesa

Les preguntes d’en Mario Villarreal

Ahir vaig rebre una sol·licitud d’entrevista d’un estudiant de La Salle Bonanova que es diu Mario Villarreal.

En Mario m’ha donat l’oportunitat de reflexionar i escriure un petit compendi del que he après des de l’any 2000 sobre la Xina, sobre els països BRIC i sobre l’economia i la història de la Xina.

Les 15 preguntes que m’ha fet en Mario són:

1. Com definiries als països emergents? I als països BRICS?
2. Vostè creu que l’economia xinesa s’accelerarà o es desaccelerarà en un futur?
3. Creu que els BRICS perdran poder en un futur, o en guanyaran?
4. Com va afrontar la Xina la crisi econòmica/financera?
5. Superarà l’economia xinesa a la dels Estats Units en el futur? En cas afirmatiu, en quin any aproximadament?
6. Vostè creu que l’economia xinesa és una amenaça per l’economia japonesa? Per què?
7. És diferents la relació que manté la Xina amb Europa i els Estats Units? Per què?
8. Què creu que ha impulsat el creixement econòmic de la Xina?
9. Creu que tots els països dependrem de la Xina en un futur? Per què?
10. Per quina raó les economies avançades perdran poder davant algunes economies emergents?
11. Serà beneficiós obrir qualsevol negoci a la Xina en un futur? Per què?
12. Quins són els principals problemes de la Xina actualment?
13. Quins són els principals problemes d’invertir a la Xina?
14. Quin és el sector de l’economia xinesa més desenvolupat?
15. Quin futur ens espera respecte a aquesta economia? Serem dependents dels països BRICS?

Aquí teniu les respostes que li he enviat:

1. Com definiries als països emergents? I als països BRICS?

Els països emergents són un subconjunt del que abans s’anomenava països en vies de desenvolupament, concretament els que més han accelerat el seu creixement en termes de PIB i en termes de comerç internacional.

Parlar dels països emergents sempre ha estat equivalent a parlar d’un concepte difús.

Llavors s’ha intentat enquadrar el fenòmen de les economies emergents en grups concrets amb unes característiques comunes.

Per posar dos exemples: els grups dels quatre Tigres asiàtics o el grup dels països BRIC.

Els quatre tigres asiàtics com a exemple d’economies emergents

Els quatre tigres asiàtics són:

  • Hong Kong
  • Singapur
  • Corea del Sud
  • Taiwan.

Hong Kong

Hong Kong des de l’any 2.000 ha retornat a la sobirania de la República Popular de Xina, però manté un règim econòmic especial, igual que altres regions de la Xina, com ara:

  • Shenzhen,
  • Guangdong
  • El conglomerat de la badia de Kowloon (a la vora de Hong Kong).

Aquestes tres àrees pertanyen als laboratoris econòmics que es van posar en marxa a l’època del president Deng Xiaoping, zones de doble economia.

Per tant, el creixement dels Tigres asiàtics està fortament vinculat al creixement xinès, bé sigui com a indústries auxiliars o com a portes d’entrada a Xina. Aquestes portes d’entrada a la Xina vinculades als quatre Tigres són:

  • El propi Hong Kong cap a Shenzhen.
  • El tàndem entre Taiwan i la província de Fujian.
  • El tàndem Corea del Sud, províncies de la regió de Dongbei (anterior Manxúria /Manxu guo = províncies de Heilongjiang, Jilin i Liaoning, on ha aterrat la indústria automovilística.

Els països BRIC

Llavors tenim els països BRIC. Aquests països s’anomenen BRIC per l’acrònim Brasil, Rússia, Índia, China, I són un subconjunt dels emergents però més accelerat encara. Es tracta de mercats poc madurs amb molta població.

2. Vostè creu que l’economia xinesa s’accelerarà o es desaccelerarà en un futur?

Crec que es desaccelerarà, que anirà frenant a mig termini i a llarg termini mantindrà un creixement sostingut del 5%.

Per què penso això? Com el que volem fer és una predicció, hem de seguir quina ha estat l’evolució econòmica de la Xina.

Argumentem-ho en base a l’evolució de l’economia xinesa

L’economia xinesa ha estat tancada durant segles.

Ja arribats al segle XX, hi va haver una revolució que va acabar amb l’emperador, una revolució dirigida per Sun Yat Sen (aquest nom està escrit per ser pronunciat en cantonès, però es mandarí es coneix per Sun Zhongshan).

Més informació sobre Sun Yat Sen: http://en.wikipedia.org/wiki/Sun_Yat-sen

L’emperador Pu Yi (del qual el director de cinema Bertolucci va fer una gran pel·lícula titulada “L’últim emperador” a la qual va participar l’actor Peter O’Tool, desaparegut fa dos dies) es va exiliar fora del país i va ser presoner en la “gàbia d’or” que va preparar Japó amb el govern titella de Manxúria (Man Xu Guo).

El poder polític es disputava entre dues faccions: el Guo Min Dang (sovint escrit Kuomintang) i el partit comunista, on començava a despuntar Mao Zedong (Mao Tse Tung).

Després d’un seguit de conflictes i guerres que anirem detallant en altres preguntes d’aques escrit, Mao Zedong va arribar al poder i es va centrar en el terreny de l’economia en tres punts bàsicament:

  1. Contenir el creixement demogràfic.
  2. Garantit l’abastiment propi de mercaderies agroalimentàries per satisfer l’alimentació de la població.
  3. Fomentar la siderúrgia per autoabastir-se també de maquinària pesant (fabricació de tractors, autobusos, maquinària rusa llicenciada i armament) a la província de Liaoning.

El tercer punt va portar a una crisi brutal coneguda com l’època del “Gran salto adelante”, on es va requisar qualsevol metall útil per fondre’l per fer maquinària o armament. Els xinesos van patir molta gana.

ard02

Després del “Gran Salt Endavant” va arribar la depuració política de la “Revolució Cultural”, un retorn radical a l’ortodòxia i l’eliminació de l’escenari polític de molts intel·lectuals crítics amb el president Mao.

Aquests intel·lectuals van patir desplaçaments i van ser gairebe presoners en camps de treball rurals, expedientats i inhabilitats per assumir càrrect polítics. Entre aquests intel·lectuals hi avia Deng Xiaoping.

Aquestes mesures van ser duríssimes, milions de persones van morir, però es va aconseguir en canvi l’autoabastiment d’aliments: l’autarquia econòmica.

El 1975 va morir Mao Zedong.

Es va produir un buit de poder que va aprofitar un grup dirigit per la vídua de Mao Zedong, Jian Qin. Aquest grup es va conèixer per “La Banda dels Quatre”.

Van ser derrocats del poder i empresonats.

L’economia s’obre cap a Occident.

Deng Xiaoping

Arriba al poder el president Deng Xiaoping (un polític, com hem dit anteriorment, depurat pel president Mao i rehabilitat posteriorment).

El seu lema d’època de govern és: “És gloriós enriquir-se”.

Es busca una economia híbrida entre el comunisme i el capitalisme.

  • La frase que resumeix l’etapa econòmica que encara vivim és “Un país, dos sistemes”.
  • Es delimiten les zones especials de laboratori econòmic.
  • Es disposa de grans mases de treballadors amb un cost de ma d’obra molt baix i unes jornades de treball molt llargues.
  • Tot plegat coincideix amb el fenòmen de la Globalització i d’Internet.

A diferència d’altres països en vies de desenvolupament, la Xina no tenia deute extern ni cap tipus de dependència, la qual cosa va fer que es disparés l’exportació, i la balança de pagaments fós molt favorable a la Xina.

Afluència de capitals estrangers i entrada a l’OMC (WTO)

Per tant: hi ha una afluència de capital estranger en forma de divises i d’inversions.

Jiang Zemin

La Xina entra a la WTO (en català OMC o Organització Mundial del Comerç) l’any 2000, ja sota la presidència de Jiang Zemin.

Aquesta incorporació no té les mateixes condicions en quant a la constitució d’empreses de capital mixt i altres diferències com ara la propietat dels terrenys de les seus socials de les empreses.

L’economia dels dos motors

En aquest moment l’economia xinesa es basa en l’impuls que aconsegueixen els seus dos motors econòmics:

  1. L’exportació.
  2. El desenvolupament d’infraestructures per part de l’estat.

La crisi occidental

El 2007 arriba la crisi especulativa a Occident amb la caiguda de Lehman Brothers i les exportacions xineses es redueixen per l’efecte dòmino de la falta de liquiditat deguda a les restriccions del crèdit.

La contaminació de la crisi a la Xina és pràcticament zero, per que la Xina no intervenia gairebé per res en l’esquema financer occidental, com a fruit de tants anys d’autarquia.

L’economia dels tres motors

La política econòmica xinesa canvia per donar més pes al consum intern (anomenat “tercer motor de l’economia”[1]). D’aquesta forma s’intenta estabilitzar i no dependre tant de les vendes de l’exportació cap a uns països que es troben en crisi i per tant que no tenen el mateix poder adquisitiu que en època de bonança.

  1. L’exportació.
  2. El desenvolupament d’infraestructures per part de l’estat.
  3. El consum intern.

Apareix una classe mitja amb poder adquisitiu. Apareix una classe “Top” de molt alt nivell constituïda per empresaris i polítics.

Primers problemes potencials de desequilibri

Familia dormint a un carrer de Beijing

La notícia completa d’on s’ha extret aquesta foto es troba a: http://www.theepochtimes.com/n2/china-news/beijing-petitioners-china-police-black-jails-41542.html

Comencen a experimentar-se desequilibris socio-econòmics que són potencials problemes:

  • Emigració massiva del camp a les ciutats costaneres i capitals de província. Despoblació dels nuclis rurals.
  • Desequilibris territorials en matèria de serveis públics.
    • Falta d’hospitals, mala qualitat dels centres assistencials de les zones rurals.
    • Falta de manteniment de les infraestructures com ara ponts i carreteres de les zones rurals.
    • Falta d’escoles i centres universitaris de qualitat a les zones rurals.
    • Borses de pobresa a les capitals. Gent sense casa que dorm al carrer i busca treball a les capitals.
    • Especulació immobiliària brutal a la quarta anella de la capital Beijing. Especulació immobiliària a la resta de les capitals.
    • Fenòmens de corrupció generalitzats, més visibles a les zones rurals, on funcionaris del partit fan servir influències per aconseguir favors de les empreses.
    • El mercat laboral mostra molt intrusisme i els llicenciats universitaris tenen problemes per trobar feina competint amb treballadors menys qualificats.
    • La balança de pagaments, encara que continua essent molt positiva, ja no permet creixements del PIB de dos dígits.
    • Per continuar amb un creixement de dos dígits[2] calen recursos naturals en grans quantitats:
      • Petroli per un parc de vehicles que no para de créixer[3]. Es dispara el preu del petroli, la qual cosa també té repercusions a nivell mundial.
      • Acer per la construcció[4]. Encariment.
      • Altres metalls per la siderúrgia, crom, vanadi, molibdè, níquel, que donen propietats maleables als metalls, especialment per fer aleacions més fàcils de treballar o amb unes capacitats adequades per la indústria de l’automòbil.
      • Coure: Les telecomunicacions són un altre sector en creixement exponencial, però necessiten metall de coure per les línies.
      • El valor dels metalls va fer que es disparés –no tan sols a la Xina, sino també a nivell mundial- el preu dels metalls que es centra a la borsa de Londres de metalls (LME o London Metal Exchange).
      • Europa va començar a enregistrar robatoris de coure de les infraestructures públiques. La Xina comprava vaixells carregats de ferralla destinada als forns siderúrgics, fins el punt en que es compraven també els propis vaixells de forma que mercaderia i vaixell es desballestaven junts.
      • Les mines es sobreexploten.
      • Sense una regulació en matèria d’ecologia, el medi ambient es contamina fins a límits molt per sobre del que es permet a Occident.

Davant d’aquest conjunt de desequilibris, el govern xinès opta per :

  • Comprar gran part de les emissions de deute públic dels països occidentals. Més d’un 40% del deute nordamericà és de propietat xinesa. L’estratègia és ajudar als EUA i a les potències occidentals a sortir de la crisi per que tornin a importar productes xinesos.
  • La Xina intenta garantir-se els recursos necessaris per mantenir el creixement mitjançant l’augment dels recursos energètics.
  • Construeix la Presa de les Tres Gorges, amb una superfície com la de mitja Espanya, capaç d’alterar el clima a la regió, amb la finalitat d’obtenir recursos hidroelèctrics.
  • S’augmenta la capacitat de producció elèctrica de les centrals de carbó, augmentatnt de retruc la contaminació.
  • La Xina estableix una nova política exterior envers els països de l’anomenat “Tercer Món”, bàsicament Àfrica i en part Amèrica Llatina. Comença a canviar infraestructures per matèries primeres[5].
  • Això trenca l’esquema del deute extern d’aquests països, que finalment comencen a experimentar un creixement en el nivell de vida i Àfrica comença a “sortir del forat”.
  • També es garanteix noves superfícies de conreu en tercers països, com ara Ucraïna. Més endavant ho tornarem a parlar d’aquesta curiosa operació comercial.

Per veure un enllaç on es tracta el tema de la compra per part de la Xina de terrenys de cultiu a Àfrica, veieu aquest enllaç: http://blogs.periodistadigital.com/enclavedeafrica.php/2008/12/15/p208371

Si voleu veure les compres de terres de cultiu que ha fet a Argentina, seguiu aquest enllaç: http://www.expansion.com/2011/08/25/empresas/distribucion/1314272751.html

Aquest tipus d’inversions exteriors que fa la Xina són a mig i llarg termini. Per tant, són elements que ralentitzen l’economia encara que busquen assegurar-la i donar-li més solidesa:

  • Els països occidentals trigaran temps a retornar el deute a la Xina.
  • Les infraestructures triguen temps a construir-se.
  • Les inversions a l’Àfrica triguen a donar fruit.
  • El desequilibri territorial a la Xina entre les capitals de la costa i les zones rurals de l’interior té límits.
  • La destrossa ecològica es cobra víctimes per la salut.
  • Les reformes que s’han de fer per passar d’un país burocràtic a un país modern són moltes i impliquen temps per fer canvis.

Conclusió de la pregunta 2: Tot el que he exposat són els problemes d’un creixement molt radical que s’han de corregir. Per totes aquestes raons i pel temps necessari per que es realitzin els canvis, crec que l’economia xinesa trigarà encara entre cinc i set anys en recuperar-se per solucionar tots aquests problemes.

3. Creu que els BRICS perdran poder en un futur, o en guanyaran?

Depèn del país.

Brasil

Reactor per executius Embraer Phenom, de la nova sèrie.

El país BRIC que millor veig és Brasil. No han fet un creixement perfecte, però sí bastant bo. Us poso només un exemple: l’empresa Embraer està fabricant avions regionals de luxe (reactors petits) a un preu més competitiu que les empreses nordamericanes, i amb unes característiques tecnològiques inclús superiors que els avions nordamericans amb un consum inclús inferior.

Això és un exemple aïllat, però si ho analitzem no és pas tan aïllat, ja que per tal de fabricar aquests avions, cal que hi hagi un conjunt d’empreses que fabriquin components auxiliars i per una altra banda, no oblidem que hi ha una I+D i un valor afegit en aquests tipus de productes.

En aquest enllaç podrem veure una notícia de fa tan sols 6 dies de compra d’avions del constructor Embraer per part d’American Airlines.

Rússia

Rússia, en canvi ho veig com un país molt més difícil de governar, hereu d’una confederació d’estats fuit de l’antiga Unió Soviètica, amb una manera de fer molt opaca, amb molta corrupta a molts nivells, on la política passa per sobre de les lleis… i això no dóna tranquilitat al capital per establir-s’hi.

Índia

El fenòmen d’Índia ha estat molt diferent. Hi ha hagut una confluència de factors, un dels quals ha estat una demografia basada en una població molt jove amb una formació universitària molt centrada en les tecnologies, que ha aconseguit els contractes d’outsourcing informàtic d’una gran quantitat de les empreses Fortune 500 i d’altres grans empreses que configuren molta concentració borsària dels seus països d’origen.

Per una altra banda, l’Índia té una bona siderúrgia i una bona indústria tèxtil i el seu sector consum està responent molt positivament i generant consum intern.

I finalment, la Xina, ja hem parlat d’ella.

Des del meu punt de vista, cal seguir l’evolució de la Índia i confio molt en Brasil.

4. Com va afrontar la Xina la crisi econòmica/financera?

La Xina, com hem vist a la pregunta 2, va respondre a la crisi econòmica-financera posant en marxa el seu tercer motor econòmic: el consum intern.

També hem de remarcar que la Xina no estava connectada financerament, i per tant no estava contaminada, per la crisi financera per que els seus bancs no estaven contaminats pel contacte amb occident. Per tant no hi va haver efecte dòmino amb els hedge funds de Lehman Brothers.

També va començar a comprar deute dels països occidentals.

Inversions exteriors: La Xina opta per garantir-se el subministrament de les matèries primeres per la seva indústria i pel seu consum amb contractes de construcció d’infraestructures al Tercer Món (Àfrica i Amèrica Llatina).

També, com hem dit abans en els casos d’Àfrica i Amèrica llatina, hem de dir que inverteix molt en l’exterior, com ara Ucraïna, on ha comprat el 5% del país per dedicar-lo a conreu. Veure: http://www.abc.es/economia/20130925/abci-china-alquilar-territorio-ucrania-201309250917.html

5. Superarà l’economia xinesa a la dels Estats Units en el futur? En cas afirmatiu, en quin any aproximadament?

Sí, sense cap tipus de dubte. El criteri pel qual es doni per fet el relleu econòmic, serà motiu de debat. Uns analistes ho admetran abans que uns altres, però ja tenim criteris molt clars que apunten a que els EUA ja han estat sobrepassats de forma tàcita, silenciosa, per la Xina.

Un factor absolut és el PIB. El Producte Interior Brut de Xina és de 8,2 billons de dòlars comptats amb el sistema espanyol, que són trillons en el sistema anglosaxó.

En canvi el PIB nordamericà és de 15,68 billons de dòlars comptats en sistema espanyol, trillons comptats en sistema anglosaxó.

L’aventatge en aquest cas es decanta clarament pels EUA. Ara bé, fixeu-vos en aquesta gràfica que apareix aquí:

PIB_ZH

Aquesta gràfica la podeu trobar a: https://www.google.es/#q=gdp+china

Com veieu, el creixement dels EUA és força linial, mentre que el creixement de la Xina és clarament exponencial.

Per filar prim en diversos criteris de xifres, mirem aquest article publicat a The Guardian: http://www.theguardian.com/news/datablog/2013/jun/07/china-us-how-superpowers-compare-datablog

Tal com diu l’article, el GDP per càpita (que és el mateix que el PIB per càpita) no és comparable per la gran quantitat d’habitants que té la Xina en comparació amb els EUA.

En canvi, en quant al balanç per compte corrent, el país més endeutat és EUA, mentre que el país que més diners presta és la Xina. Ja hem comentat en aquestes preguntes que una part molt important del deute nordamericà està en mans xineses.

Per una altra banda aquest paràmetre del balanç per compte corrent ens indica que la potencialitat de creixement de Xina és molt més ràpida que la dels EUA.

No crec que la contaminació mediambiental sigui a curt termini un indicador fiable de l’economia, per que els EUA haurien de comptar quantes de les seves empreses s’han deslocalitzat per anar a contaminar a tercers països i per que les destrosses ecològiques són costos ocults que tradicionalment afloren quan les situacions econòmiques són dolentes.

En quant al porcentatge d’atur, les xifres són comparables, però els criteris per comptar el nombre d’aturats són diferents als dos països.

La despesa armamentística, com a porcentatge del PIB és més baixa a la Xina, i això és un factor molt positiu pel desenvolupament de la seva indústria.

Jo particularment desconfio molt dels pretesos “efects Keynesians” de la indústria de l’armament. No crec que una despesa militar ascendent pugui frenar una crisi i el temps de moment em dona la raó en aquest aspecte amb el cas dels EUA.

Les exportacions de la Xina són gairebé del doble que les dels EUA.

La capitalització o valor borsari de les empreses que quotitzen en borsa és del doble a la Xina, però hem de tenir en compte que el fenòmen de les borses a la Xina és molt recent. La Nova Llei de Mercat de Valors és del 19 de Maig de 1999. En qüestíó de 2 mesos, la Borsa de Shanghai es va disparar fins els 1.700 punts, un augment del 50% del la capitalització de mercat.

Per tant, podem dir que l’antiguitat de la Borsa moderna, o el Mercat Borsari xinès modern és ara de 13 anys reals. En canvi als EUA és de gairebé 2 segles.

Resposta concreta amb totes aquestes consideracions: Si ara tornem al gràfic que hem mostrat al principi d’aquesta pregunta, trobem que la Xina agafarà als EUA en termes de PIB al voltant de l’any 2018, d’aquí a cinc anys en termes absoluts.

6. Vostè creu que l’economia xinesa és una amenaça per l’economia japonesa? Per què?

No, no crec que l’economia xinesa sigui cap amenaça per l’economia japonesa.

Greuges històrics: aïllem-los de l’economia

Ubicació de les conflictives illes

Hi ha temes de greuges històrics i de guerres entre la Xina i el Japó, que ara mateix s’escenifiquen en el conflicte territorial de les illes Diaoyu (segons nom xinès) o illes Senkaku (segons nom japonès).

El darrer conflicte bèl·lic entre la Xina i el Japó va ser abans i durant la segona guerra mundial, quan el Japó va envair la Xina. Aquí es van donar greuges històrics que encara estan molt calents:

  • El Japó va crear un govern titella a Manxúria que ja hem comentat en una de les preguntes anteriors (les províncies que anomenàvem Man Xu Guo o Manxúria, i que ara són l’actual assentament de la siderúrgia i de la indústria automobilística).
  • El reclutament forçós de dones xineses per ser utilitzades com esclaves sexuals per l’exèrcit japonès.
  • Finalment el terrible episodi del setge japonès a la ciutat de Nanjing.

L’escriptora xinesa/nordamericana Iris Chang

Una escriptora i historiadora xinesa/nordamericana que es deia Iris Chang, va documentar la massacre de Nanjing (de vegades trobarem Nanjing escrita com Nanking) com la conversió en un camp de concentració sàdic de l’exèrcit japonès que va durar 3 mesos de destrucció, assasinats i horrors.

Tot aquest cas històric d’estudi està documentat a un llibre titulat “The Rape of Nanking”.

Aquests episodis han estat amagats pel govern japonès als seus propis ciutadans, mai han estat reconegus oficialment i els llibres d’història japonesos no ho recullen.

Ans al contrari, la religió shintoísta japonesa, ret homenatge als criminals de guerra que van perpetrar aquests horrors i cada any. Representants oficials del govern japonès reten homenatge en el seu santuari particular on hi resten enterrats els seus militars responsables, i a més un grup de provocadors celebren l’aniversari de la massacre anant a Nanjing a ficar el dit a la nafra.

Un cop exposats els greuges històrics cal dir :

  • Els diners no tenen nacionalitat.
  • Els conflictes s’acaben si tothom comparteix inversiones.
  • Milers d’empreses japoneses s’han instal·lat a les províncies de Dongbei (Manxúria) amb el vist-i-plau del govern xinès.
  • Les empreses d’automoció japoneses i coreanes (un altre país que va patir molt la invasió japonesa) estan compartint recursos, proveïdors i clients a la Xina.

La meva conclusió és:

  • Que el conflicte de les illes pot arribar a un punt en que faci seure a representants dels dos governs a negociar una solució pactada.
  • Que l’economia coreana, japonesa i xinesa són complementàries i no pas rivals, i no constitueixen cap amenaça una contra l’altra.

7. És diferents la relació que manté la Xina amb Europa i els Estats Units? Per què?

Llibre de Henry Kissinger

Hi ha un llibre molt bó per entendre l’evolució de les relacions entre la Xina i els Estats Units, que es titula “China” de Henry Kissinger, el vell secretari d’Estat nordamericà per política exterior que va organitzar el primer contacte de desgel entre els EUA  la Xina en temps dels presidents Nixon i Mao Zedong. Aquest llibre està publicat a Espanya per Editorial Debate amb ISBN: 978-84-8306-945-5.

Llegir aquest llibre seria la resposta perfecta per aquesta i altres preguntes sobre les relacions exteriors de la Xina i els EUA, però com que tenim un temps limitat, anem a veure les diferències de forma esquemàtica.

El primer contacte de la Xina amb Occident (Europa i els EUA conjuntament) va ser un desencontre, i es remunta a la Guerra dels Boxers.

Com a dada addicional anecdòtica, aquest incident històric va ser plasmat cinematogràficament de manera força grollera, racista i reduccionista a la pel·lícula “55 dies a Pekin” (rodada a Las Rozas (Madrid) l’any 1963) amb Charlton Heston, David Niven i Ava Gardner com a protagonistes. Els extres pintats de xinesos van ser els habitants del poble i la policia nacional muntada a cavall.

Cartell de la pel·lícula “55 dies a Pekin”

La causa d’aquella guerra va ser el comerç. També es coneix com a part de les Guerres de l’Opi.

El seu orígen és el desequilibri de la balança de pagament d’Anglaterra, que es va adonar de que se li anaven els diners en importar mercaderia xinesa.

El pacte era mercaderia xinesa (porcellana, seda, espècies, tè xinès, artesania, etc.) a canvi de lingots de plata. No hi havia prou plata a Europa, que arrossegava les despeses de les guerres napoleòniques.

Llavors, per compensar la balança, els anglesos s’en van anar a conrear i comprar opi a l’Afghanistan i la Índia i a introduïr-ho a Xina pels ports de Cantón (Guangdong) i Shanghai.

Espanya també va vendre opi a la Xina. De fet, la mercaderia venuda per totes les potències era un invent netament espanyol: tabac americà barrejat amb opi amb una tècnica que els holandesos van arribar a copiar força bé.

Gratacels que fa de seu del banc HSBC a Hong Kong

L’any 1865 es va fundar el banc HSBC[6] que és actualment el primer banc del món, amb la finalitat de gestonar i d’administrar els guanys produïts per la venda d’opi (aquí queda la dada).

Veure l’enllaç: http://es.wikipedia.org/wiki/Guerras_del_opio

L’addicció provocada a la població feia que els treballadors xinesos es gastessin 2/3 parts del sou de mitjana per satisfer-la, i l’absentisme laboral degut a la droga, la desestructuració familiar, etc. va causar nombrosos desastres socials a la Xina.

Xina va perdre la guerra i va haver de fer concessions, entre les quals va entregar la sobirania de Hong Kong als anglesos i va fer la vista grossa amb Macau pels portuguesos.

Aquelles guerres, protagonitzades per “les potències ocupants” (Anglaterra, França, Alemanya, Estats Units) es va acabar de liquidar políticament al caducar la clàusula de cesió de la sobirania de Hong Kong al Regne Unit, retornant a la Xina el territori l’any 1.997, és a dir 155 anys més tard de la firma de la capitulació (Tractat de Nanking).

Això està documentat a: http://es.wikipedia.org/wiki/Primera_Guerra_del_Opio

La sobirania de Macau va retornar a la Xina el 1999.

A partir d’aquest moment es van acabar tots els contenciosos i reclamacions històriques entre la Unió Europea i la Xina.

Des del mandat del president Franklin Delano Roosevelt (1933-1945, iniciat abans de la segona guerra mundial), la Xina ha tingut inversors nordamericans, mentre que les inversions europees eren menors, limitades normalment a escoles i poca cosa més.

Un dels inversors nordamericans va ser el propi president F. D. Roosevelt, el qual va optar per ajudar al govern xinès del general Chiang Kai Shek, saltant-se a la torera l’embargament de venda de material militar decretat pel Congrés dels EUA.

Flying Tigers o tigres voladors, tal com apareix a la Wikipèdia en anglès

Es tracta l’episodi històric conegut pels nordamericans com l’ AVG (American Volunteer Group) o Tigres Voladors, i conegut a la Xina com els “Fei Hu”. Això està recollit amb gran quantitat de documents i testimonis històrics a un llibre titulat “Flying Tigers”, de Daniel Ford, de l’editorial Smithsonian, ISBN : 1-56098-541-0.

En aquest fet històric, els EUA van esdevenir aliats dels xinesos contra la invasió japonesa.

Un cop que la guera sino-japonesa va acabar integrant-se en el conglomerat bèl·lic de la segona guerra mundial, els japonesos es van retirar, van capitular i Xina va passar a tenir un altre conflicte: la guerra entre els comunistes dirigits per Mao Zedong i els dretans conservadors del general Chiang Kai Shek (Guomindang o Kuomintang).

Claire Chennault amb el general Chiang Kai Shek i la seva dona Soong Meiling.

En aquest conflicte, els EUA van prendre part contra el bàndol comunista de Mao Zedong, de forma que, al guanyar aquest la guerra civil, els nordamericans es van retirar amb Chiang Kai Shek a la illa de Formosa (Taiwan), inclosos molts dels aviadors de l’AVG.

Aquests aviadors van establir una companyia aèria que es deia CAF, dirigida pel mateix cap militar dels AVG (el coronel Claire Chennault), que durant la guerra freda es va dedicar a espiar, a abastir als enemics de Xina i a fustigar des de Taiwan, especialment durant les guerres de Corea i Vietnam.

La Xina es va aliar, tot s’ha de dir, amb els seus alts i baixos, al bloc comunista de la Rússia de Stalin, de forma que la Xina i els EUA van ser formalment blocs oposats durant l’època anomenada com “La Guerra Freda”.

Durant aquesta època, Mao Zedong va encunyar l’expressió “Estats Units és un tigre de paper” fent al·lusió a que les pretensions agressives de la seva política exterior amagaven debilitats en la seva política interna.

def06

Cartell que explicava els efectes de la bomba atòmica americana en cas de guerra

No va ser fins el mes de Febrer de l’any 1972 que es va produir el primer contacte amb la visita del president nordamericà Richard Nixon a la Xina del president Mao Zedong (també escrit com Mao Tse Tung en les cròniques de l’època). Els artífex van ser Henry Kissinger i Zhou Enlai (també escrit com Chu En Lai).

A partir d’aquest moment les relacions entre la Xina i els EUA es van anar normalitzant.

Com podem veure, la història de les relacions entre la Xina i els Estats Units ha estat d’alts i baixos, d’encontres i desencontres.

En canvi, amb Europa, després de les guerres de l’opi, no hi ha hagut tanta bel·ligerància, (déu n’hi dó) durant el segle XX, havent mantingut relacions exteriors més o menys fredes mitjançant embaixades xineses des del final de la segona guerra mundial en molts països europeus, i escases relacions econòmiques –tot s’ha de dir- però les relacions eren certament més suaus que amb els EUA.

Amb Europa, van haver dues èpoques de política exterior:

  1. Polítiques exteriors individuals de cada país abans del Benelux i la UE.
  2. Constitució de la Unió Europea (UE) i política exterior comuna.

L’any 1978 es va fer un acord marc entre una incipient CE (avantpassat polític de la UE, un nucli inicial anomenat l’Europa dels 9 països, sense Espanya ni Grècia ni Portugal, ni els països que s’han integrat posteriorment).

La CE es contemplava més com un espai de comerç que no pas com un ens polític, i els seu objectiu era la negociació d’aranzels amb tercers països mentre mantenia aranzels 0 interiors.

El 1985 es va ampliar aquest acord marc afegint relacions comercials, econòmiques i de cooperació.

A partir d’aquesta època es va anar forjant la política exterior comuna de la UE, que intentava establir acords bilaterals molt més senzills que no pas acords multilaterals entre tots els països en joc.

El 1998 a Londres es va celebrar la primera cimera amb la participació dels presidents i dels caps d’estat de tots els països.

El 2003, un informe xinès assenyalava que no hi havia cap impediment ni cap amenaça en les relacions entre ambdós blocs.

El 2004 es va aprovar un acord pel qual la UE era destí turístic oficial de la Xina.

Si congelem “la foto” entre 1978 i 2004, l’import dels intercanvis comercials del 1978 s’han multiplicat per 40, arribant aproximadament a 140.000 milions d’Euros l’any 2004.

Trobada d’aquest any amb el nou president de Xina Xi Jinping

Ara es parla d’aliança estratègica entre la Xina i Europa, ja que s’intenten regular cada cop més aspectes de posicionament geoestratègic o de qüestions de seguretat i terrorisme sobre conflictes mundials reals i hipotètics a nivell d’interesos.

I així és com estem ara mateix.

8. Què creu que ha impulsat el creixement econòmic de la Xina?

Aquesta pregunta ja la vaig contestar com a part de la resposta de la pregunta 2.

9. Creu que tots els països dependrem de la Xina en un futur? Per què?

Les relacions internacionals són com una d’aquelles treballs manuals basats en estructures mòbils que es penjaven dels sostres de les cases per fer bonic. Es composaven de diverses peces amb diferents pesos, unides amb fils, que es mantenien en equilibri.

L’equilibri mundial és un joc d’aquest tipus on hi ha reajustaments constants a mesura que els pesos de les diferents peces van canviant.

Doncs bé, la meva resposta és: cada cop més la peça de la Xina anirà agafant un pès més important en els propers anys, però no espero de cap manera que agafi un paper de “policia del món” a l’estil nordamericà.

10. Per quina raó les economies avançades perdran poder davant algunes economies emergents?

Hi ha moltes raons, amb diferents pesos. La valoració dels pesos (és a dir de la importància de cadascuna d’aquestes raons) és en realitat una manera de fer una interpretació política dels fets.

Aviam. Per mi economia avançada vol dir bàsicament economia financera. Després l’economia financera es va complicant i arribem als conceptes d’economia del benestar, etc., però anem pas a pas:

Economia avançada i economia financera: un exemple

Què vol dir “economia financera”? És una economia que produceix mercaderies amb valor afegit gràcies a una financiació.

Per exemple: un senyor d’ofici mecànic veu l’oportunitat de fabricar màquines de cosir. Poc a poc va fent peces i aonsegueix ensamblar-les, fent màquines que li valen a tothom per cosir : són màquines generalistes pensades per satisfer un ventall molt ampli d’aplicacions domèstiques.

Ara bé, el seu veí és una empresa tèxtil que necessita estampar samarretes en grans quantitats. Com que es coneixen, l’estampador li demana al mecànic que li faci una màquina complicada per poder estampar molt i amb molta velocitat.

Al mecànic li agradaria molt fer aquesta màquina d’estampar, per que, a banda de ser un repte nou, guanyaria molts més diners que no pas fent màquines de cosir normals, com fins ara.

Per fer la màquina, el mecànic ho estudia i arriba a la conclusió de que necessita 6 mesos, però ell no pot aguantar estar-se sis mesos dedicat a fer la màquina d’estampar sense cobrar res fins que l’acabi.

Per això va a un banc i li demana un prèstec que cobreixi els sis mesos de sou fins que ell pugui entregar la màquina. El mecànic assumeix un risc d’acabar la màquina i que funcioni bé, i el banc assumeix el risc de cobrar el prèstec amb els interesos.

El resultat surt bé, i la màquina s’instal·la. L’economia financera ha permés crear aquesta màquina avançada que incorpora el valor afegit de la tecnologia. El mecànic guanya més, l’estampador fabrica més i per tant guanya més; finalment el banc recupera el prèstec i guanya interesos. Tothom guanya.

Això és economia financera en positiu.

D’igual manera que es financien màquines per produir, també es financien màquines per fer analítiques mèdiques, hospitals, serveis públics…

L’estat adquireix compromisos amb les entitats bancàries per construir infraestructures de suport social.

Per tant,

Economia especulativa

Si l’economia financera es limités a això, tots aniríem bé.

Si en canvi el mecànic juga amb el valor futur de la seva empresa per obtenir diners en el mercat de capitals, està fent especulació.

L’especulació és economia financera també, però no és economia productiva.

Per què no és economia productiva? Per que en l’economia especulativa el benefici no l’obté construint un objecte o una mercaderia, sino que el benefici prové de comprar i vendre valors futurs de les empreses (accions), suposant que aquests valors futurs seran veritat en algun moment.

Quan aquest moment no arriba mai, hem generat una bombolla, i en conseqüència, una crisi. S’han de tornar a valorar les empreses amb els paràmetres posteriors a l’esclat de la bombolla.

En el nostre cas la bombolla ha esclatat al sistema financer, i per tant els bancs han deixat de subministrar crèdits a les empreses i als serveis públics.

Llavors ja podem contestar la pregunta: per què les economies avançades perdran poder davant les economies emergents? Per que les economies avançades dels nostres països han dedicat una part molt més important a l’economia especulativa que a l’economia productiva, mentre que els països BRIC han arrencat des de posicions de deute extern = 0 i la major part de la seva economia és productiva, no especulativa.

11. Serà beneficiós obrir qualsevol negoci a la Xina en un futur? Per què?

Qualsevol negoci no, però un negoci que necessiti capacitat financera tindrà més possibilitats de sortir endavant si es fa a la Xina.

Aquí en canvi, sense accés al crèdit, només poden funcionar els negocis que no necessitin cap tipus de capacitat financera, a no ser que comptin amb la capacitat financera dels bancs dels països emergents.

Darrerament veiem com molts ciutadans immigrants estan comprant negocis i locals de negocis que abans eren propietat de ciutadans europeus, per que tenen accés al crèdit dels bancs de la Xina, de la Índia, etc.

Però no ens desviem del motiu de la pregunta.

Quins són els negocis que tenen més futur a la Xina?

  • Productes de luxe. Joies, automòbils d’alta gama, objectes de disseny, alta costura, etc.
  • Serveis relacionats amb l’oci i la posició social : gimnasos, clubs de fitness, clubs socials, restaurants, hotels, camps de golf.
  • Immobiliàries, vivendes de luxe, zones residencials, etc.
  • Productes gourmet. Vins francesos, xampany, caviar, marisc, ostres, etc.
  • Clíniques de nutrició.
  • Serveis de formació i serveis educatius.
  • Empreses de viatges per estudiar masters a l’estranger.
  • Puericultura. Alimentació infantil.
  • Productes per mascotes. Veterinaris.
  • Agències de turisme.

12. Quins són els principals problemes de la Xina actualment?

Bàsicament (també podem trobar aquesta resposta com a part de la pregunta 2):

  • Emigració massiva del camp a les ciutats costaneres i capitals de província. Despoblació dels nuclis rurals.
  • Envelliment de la població rural.
  • No hi ha sanitat ni educació gratuïtes.
  • No hi ha unes estructures de suport social tal com les coneixem a Europa.
  • Desequilibris territorials en matèria de serveis públics.
    • Falta d’hospitals, mala qualitat dels centres assistencials de les zones rurals.
    • Falta de manteniment de les infraestructures com ara ponts i carreteres de les zones rurals.
    • Falta d’escoles i centres universitaris de qualitat a les zones rurals.
    • Bosses de pobresa a les capitals. Gent sense casa que dorm al carrer i busca treball a les capitals. Són desallotjats dels carrers per la policia i els militars a les 7 del matí.
    • Control ferri dels mitjans de comunicació. Control de la llibertat d’expressió.
    • No hi ha gaires garanties pels drets humans.
    • Es fa més gran la diferència que separa als rics dels pobres. Esquerda social i contrastos.
    • Especulació immobiliària brutal a la quarta anella de la capital Beijing. Especulació immobiliària generalitzada a la resta de les capitals.
    • Destrucció de la història mil·lenària: enderrocament dels antics edificis dels barris artesans antics (època imperial), com ara els Hutongs de Beijing.
    • Desnonament de molts treballadors jubilats de l’època Mao en moltes províncies. Una de les més afectades és Liaoning, al Nord-Est. Pobresa.
    • Fenòmens de corrupció generalitzats, més visibles a les zones rurals. Els funcionaris del partit fan servir influències per aconseguir favors de les empreses.
    • El mercat laboral mostra molt intrusisme i els llicenciats universitaris tenen problemes per trobar feina competint amb treballadors menys qualificats.
    • La balança de pagaments, encara que continua essent molt positiva, ja no permet creixements del PIB de dos dígits.
    • Per continuar amb un creixement alt calen recursos naturals en grans quantitats:
      • Petroli per un parc de vehicles que no para de créixer[7]. Es dispara el preu del petroli, la qual cosa també té repercusions a nivell mundial.
      • Acer per la construcció[8]. Encariment.
      • Altres metalls per la siderúrgia, crom, vanadi, molibdè, níquel, que donen propietats maleables als metalls, especialment per fer aleacions més fàcils de treballar i donar forma, o bé per aconseguir aleacions amb unes capacitats de resistència tèrmica adequades per la indústria de l’automòbil.
      • Coure: Les telecomunicacions són un altre sector en creixement exponencial, però necessiten metall de coure per les línies.
      • El valor dels metalls va fer que es disparés –no tan sols a la Xina, sino també a nivell mundial- el preu dels metalls que es centra a la borsa de Londres de metalls (LME o London Metal Exchange).
      • Europa va començar a enregistrar robatoris de coure de les infraestructures públiques. La Xina comprava vaixells carregats de ferralla destinada als forns siderúrgics, fins el punt en que es compraven també els propis vaixells de forma que mercaderia i vaixell es desballesten junts.
      • Les mines es sobreexploten. Els materials químics pel refinat dels minerals es llencen fent abocaments clandestins. Es contaminen les aigües subàlvies i els aqüífers mostren residus químics de metalls pesants.
      • Els paisatges es degraden. Per exemple, les muntanyes kàrstiques de Guilin s’aprofiten com a mines de guix per la construcció.
      • Desarrelament : Les cultures ancestrals es perden. Ètnies com els Dong, de la província de Guangxi veuen perillar la transmissió oral de la seva cultura als joves.
      • Problemes ecològics: Sense una regulació en matèria d’ecologia, el medi ambient es contamina fins a límits molt per sobre del que es permet a Occident.
      • Desarrelament. Diferència de valors entre les generacions joves i la generació dels seus pares. Especialment es dóna a Shanghai i Beijing.
      • Mals hàbits alimentaris que deriven en patologies llargues i costoses.
      • Creixement dels problemes derivats del colesterol i de l’abús dels greixos saturats, inclús a nivell infantil.
      • Increment dels casos de càncer deguts a la pol·lució.
      • Problemes demogràfics. Dificultat per trobar parella. La llei del fill únic va causar abandonaments de nenes que han estat adoptades per parelles estrangeres. Aquest fenòmen ha causat que no hi hagi prous dones per formar parelles. La llei del fill únic s’ha abolit no fa ni un mes, a finals de novembre de 2013.

13. Quins són els principals problemes d’invertir a la Xina?

Els dividim en branques:

Problemes relacionats amb els socis, el model dínversió i l’estratègia d’entrada:

  • Fiances molt altes per l’establiment d’una empresa estrangera. Preus molt elevats per serveis de constitució legal de societat.
  • Acaba essent gairebé obligatori associar-te amb un soci xinès. Per tant, acabes fent una joint venture per motius pragmàtics encara que la teva estratègia hagi estat diferent des del principi.

Problemes relacionats amb legalitat, burocràcia i control estatal:

  • Les lleis de societats són molt diferents.
  • Els circuits administratius i legals continuen essent de l’època dels mandarins : extremadament complicats.
  • Les gestories de confiança del partit, que són obligatòries per navegar a través de la burocràcia, per ser controlat pel govern i per pagar impostos.
  • El canvi de moneda paral·lel controlat, que obliga a guardar qualsevol rebut relacionat amb canvi de divises.
  • És fàcil obtenir moneda xinesa, però molt més difícil obtenir moneda estrangera a partir de yuans.
  • La burocràcia és interminable.
  • Problemes per repatriar els beneficis. Es poden pagar mercaderies des de Xina, però és molt més complicat transferir diners a compte de beneficis.
  • Double Taxation Agreement: es tracta d’acords bilaterals per pagar impostos, que dificulten legalment l’establiment de personal expatriat.

Problemes de relacions laborals

  • La constant negociació de sous a l’alça per part dels treballadors xinesos.
  • El turnover o moviment de personal constant. Si inverteixes en formar als treballadors, pots perdre el treballador per no renegociar el sou, i amb ell la inversió que has fet en formar-lo.
  • El costum dels treballadors xinesos de fer treballs al marge del treball principal, sovint fent competència deslleial.
  • Has de dominar l’idioma xinès per que no pots refiar-te dels traductors xinesos per fer negociacions amb clients i proveïdors, per que sovint pacten els preus i els descomptes amb els traductors, que s’emporten comissió.
  • Tema dels expatriats amb el “double taxation agreement”.

Problemes amb canals de distribució:

  • Els canals de distribució son pocs, ineficaços, i intenten enganyar als estrangers tant com poden. Has d’estar pendent de la teva mercaderia cada dia i negociar cada dia la ubicació de la mercaderia amb els responsables del punt de venda.
  • Grans corporacions de distribució, com ara COFCO, tenen un control molt alt del canal de distribució.
  • Les empreses apareixen i desapareixen, especialment les de comercials. No et pots refiar per que tothom munta nous negocis i en tanca d’antics.
  • S’ha acabat l’escenari Win/Win. S’imposa l’enriquiment ràpid sense ètica i a curt termini.
  • El públic xinès compra productes per la seva aparença i no per la qualitat. Les grans superfícies es volen limitar a moure caixes sense donar valor afegit.
  • Costa molt diferenciar-se de la competència si només col·loquen el teu producte a un linial i solen ser reticents a fer accions de promoció.
  • La percepció d’un client xinès no té gaire a veure amb la percepció d’un client occidental.
  • Falta cultura de producte de qualitat, especialment amb moltes empreses del canal HORECA (Hotels, Restaurants i Càtering).
  • Un consell: can que tots els productes portin codi de barres EAN13. Si no, no poden passar pels canals de distribució.

Problemes amb Internet:

  • Internet funciona de forma molt diferent.
  • El buscador més popular no és Google, sino Baidu.
  • Fer tècniques SEM gairebé no té resultats a la Xina si es fa mitjançant Google Adwords.
  • Les xarxes socials són microblogs.
  • No hi ha Facebook ni Twitter: estan prohibits pel govern. En comptes d’això hi ha microblogs fortament controlats, com ara Tencent Weibo.
  • Les campanyes de promoció s’han de fer a base de descomptes i regals constants.

Problemes amb duanes:

  • Les duanes només funcionen si tens algú dins de Xina que reclami la mercaderia amb una llicència d’importació vàlida. Si no, pots passar mesos amb la mercaderia parada a la duana i rebent formularis i sol·licituts d’informació inesperades.
  • Canvis sobtats en la normativa d’etiquetatge de productes a la duana. Tamanys de caràcters. Reetiquetatge. Reinspeccions, “pasillos” i apertures de contenidors per revisió de mercaderia. Has de tenir algú allà que gestioni tot això, perque si confies en els circuits administratius, per si sol no entra.
  • Noves normatives d’entrada per productes alimentaris, després de les incidències amb la llet maternitzada. Molts endarreriments per inspeccions, anàlisis, etc.


14. Quin és el sector de l’economia xinesa més desenvolupat?

Sovint es parla de que la Xina és la fàbrica del món.

Per tant, el pès del sector industrial és el més fort.

Per sectors:

Sector secundari: la indústria de tot tipus, i la construcció.

Sector terciari: la banca.

15. Quin futur ens espera respecte a aquesta economia? Serem dependents dels països BRICS?

Primerament cal sortir de la crisi.

El temps que triguem en recuperar-nos de la crisi és molt important, per que els països BRIC continuen creixent.

Durant aquest temps ens anem fent més dependents d’aquests països.

Els ajuts dels governs I les polítiques específiques per aconseguir que les Pimes exportin  també són molt importants.

Ara no veiem brots verds per que la major part de les empreses exportadores i les empreses internacionalitzades són grans empreses, de manera que les Pimes i els agents que generen llocs de treball no veuen cap fruit de l’exportació.

Per que això es pugui donar, calen recursos per internacionalitzar les Pimes, per que el crèdit no arriba.


[1] El primer motor és l’exportació. El segon motor és la construcció d’infraestructures públiques i el tercer motor és el consum intern.

[2] Un creixement del PIB de dos dígits vol dir un creixement del producte interior brut superior al 9% a l’estil xinès, és a dir, any rera any durant els darrers 10 anys: un creixement insostenible.

[3] El preu del petroli es dispara per dos factors: conflictes polítics al Mitjà Orient i la demanda brutal de combustible per la Xina.

[4] La Xina genera una demanda d’acer molt gran, degut al seu ritme de creixement (bigues per la construcció) i també esperonada per les olimpíades de Beijing del 2008. L’anunci de l’atorgació de les olimpíades a la Xina va ser fet al Juliol del 2000, i va focalitzar molts esforços del país en aquest event.

[5] Per exemple: un país africà no té carreteres: la Xina les hi construeix a canvi d’una concessió de N anys en l’explotació del petroli o de les mines de coure i altres metalls.

[6] HSBC vol dir Hong Kong and Shanghai Banking Corporation

[7] El preu del petroli es dispara per dos factors: conflictes polítics al Mitjà Orient i la demanda brutal de combustible per la Xina.

[8] La Xina genera una demanda d’acer molt gran, degut al seu ritme de creixement (bigues per la construcció) i també esperonada per les olimpíades de Beijing del 2008. L’anunci de l’atorgació de les olimpíades a la Xina va ser fet al Juliol del 2000, i va focalitzar molts esforços del país en aquest event.

Deixa un comentari